FERRAN LATORRE

FERRAN LATORRE

Nascut a Barcelona el 18 d’octubre de 1970, Ferran Latorre és un dels màxims exponents de l’alpinisme català arreu del món. Ha dedicat tota la seva vida a la muntanya, ha escalat 11 vuitmils, i el fet d’haver estat càmera durant 14 anys del programa de TVE “Al Filo de lo Imposible” li ha permès filmar grans escaladors com Juanito Oiarzábal, Iker Pou, Yosune Bereciartua i EdurnePasaban.

En Ferran Latorre es no només és un referent de l’alpinisme català, sinó que forma part ja de l’alpinisme a nivell mundial, on ha deixat una petja inesborrable.

Hola Ferran, com no podía ser d’una altra manera, haig de començar preguntan-te pels inicis: Com va anar tot això? Sempre va ser una afició innata en tu, ho l’has anat forjant i augmentat amb el pas dels anys?

Vaig començar a fer excursionisme de petit entre els 10 i 12 anys, amb les sortides de l’escola i amb el meu pare, que era molt amat del paisatge i la natura. Una de les excursions més importants va ser el meu primer tres mil, la Punta Alta (3014 m) amb una estada al refugi Ventosa i Calvell del Parc Nacional d’Aigüestortes. Va ser en una estada llarga amb la meva escola. Després el meu pare em va inscriure al CEC (Centre Excursionista de Catalunya) i vaig començar a escalar a través dels cursets que oferia el Centre. L’escalada en roca va ser el cop definitiu per a enganxar-me al món de la muntanya. M’hi vaig dedicar amb molta passió durant aquells primers anys, ja que va coincidir amb l’eclosió de l’escalada esportiva a nivell mundial.

"Al Filo de lo imposible" vas poder conèixer a moltes icones d’aquesta forma de vida que és la muntanya. Com et va ajudar estar en un projecte com aquell, i qui et va marcar més?

Van ser uns anys fantàstics, on vaig poder conèixer grans alpinistes i bones persones. Gent de categoria diria, que han acabat convertint-se en molt bons amics. Des del seu director, en Sebastian Álvaro fins al darrer tècnic, passant evidentment per tots els escaladors amb qui vaig compartir les aventures. Per altra banda vaig poder viatjar a racons fantàstics del món, com les escalades a la Terra de la Reina Maud a l’Antàrtida i Groenlàndia, i evidentment a l’Himàlaia i al Karakorum. I finalment va ser una etapa professional molt interessant per la interacció entre esport i la comunicació en general.

Una vida dedicada, podríem dir, no només a la muntanya, sinó que més concretament a ser el primer català a completar els 14 vuit mils. Com és d’important per a tu assolir aquesta xifra?

El projecte dels 14 és la culminació de molts anys dedicat al món de la muntanya. La seva culminació és una icona important de l’aventura i quelcom sentimental per a mi. Seria com tancar un cercle de molts anys. És un objectiu esportiu, comunicatiu, i emblemàtic. En tot cas un cim que dura gairebé tota una vida, no els dos mesos que dura una expedició.

S’ha parlat moltes vegades d’aquesta rivalitat entre l’Oscar Cadiach, que també vol assolir els 14 gegants, i tu. Com ho porteu i quin tipus de relació hi ha entre vosaltres? Per a qualsevol català és tot un orgull tenir a dos ambaixadors de la muntanya d’aquesta envergadura, creus que significa un abans i un després per a l’alpinisme català?

Com he dit abans, la consecució dels 14 és una icona de l’aventura encara per a assumir a casa nostra. L’alpinisme català té una trajectòria i ha assolit uns objectius que la situen en un lloc preeminent de l’alpinisme mundial. Catalunya ha tingut i té grans escaladors. Aportar un granet de sorra, amb la consecució dels 14, a la gran i digne història de l’alpinisme català, em faria molta il·lusió. I seria una forma d’agraïment a tota la gent que m’ha ajudat. En aquest sentit la meva relació amb l’Òscar és molt bona. Per part meva hi ha estima i admiració. I crec que el respecte és mutu. Els dos sumem.

Per desgràcia, ser amant de les muntanyes com ho ets tu, comporta moltes vegades perdre a amics i companys pel camí, s’està preparat per a aquests cops tan durs?

És clar que no. És la única cosa per la qual el ser humà no està preparat. Altra cosa és que siguis conscient que pot passar. L’alpinisme consisteix a ser prou hàbil, a tenir prou astúcia, preparació física i tècnica, i coneixements, per evitar-ho.

El k2 per exemple, té unes estadístiques d’accidents mortals que fan esgarrifar. Ho comenteu molt entre vosaltres aquest tema abans de les ascensions o el deixeu enrere i preferiu no pensar-hi?

Està en el subconscient. I és cert que sempre plana en els moments més delicats. Però en el nostre subconscient també hi aflora un optimisme i una autoconfiança basat en l’experiència que contraresta les pors. Segurament tot alimentat per la passió i la motivació.

Què faràs quan hagis assolit els 14 vuit mils? Tens al cap donar un gir a la teva trajectòria, o seguiràs gaudint de les alçades?

Encara no ho sé exactament. Però ben segur que seguiré lligat a la muntanya. Tinc diferents idees. Faltarà concretar-les.

Moltes gràcies per tot Ferran, esperem que culminis amb èxit els cims que et queden, i puguem gaudir de les teves cròniques en cada tornada.