7 d’abr. 2019

El Mont Caro i el Delta de l'Ebre en Camper.



Sovint acostumem a pensar que els grans indrets, aquells que surten a les revistes i a comptes d'instagramers de viatges, es troben a milers i milers de quilòmetres. No obstant això, amb la següent ruta, us ensenyarem que en escassos quilòmetres quadrats, hi caben dunes, cims des d'on albirar Menorca, flamencs, crestes escarpades amb cabres i fars que lluiten per no ser devorats pel mar, resistint els embats del temps en tots els sentits d'aquesta paraula: benvinguts al Mont Caro i el Delta de l'Ebre!

Surto de la central de Cargoling, del Poblenou a Barcelona, i decideixo anar per nacional fins al Delta de l'Ebre, ja que la carretera passa per les terres de Sant Vicenç del Horts i Vilafranca del Penedès, i em ve de gust recórrer les llargues rectes flanquejades per inabastables camps de vinyes, per després donar pas al litoral Tarragoní. La diferència d'estona respecte a l'autopista, és d'uns 30' amb sort.

Just quan estem a punt d'arribar al Delta de l'Ebre, la carretera ens desvia i passem d'anar paral·lels a la costa, per enfilar recte cap al nord, en direcció a la gran serralada que domina tota la zona i presideix els Ports de Beseit: el Mont Caro.

La carretera és una llarga recta que comença a guanyar altitud suaument creuant camps i camps d'oliveres, i de cop i volta, just havent creuat un pont que ens fa superar una torrentera seca, la carretera, o més aviat el camí asfaltat de muntanya, comença a revirar-se, i a indicar cada quilòmetre que anem assolint, ja que el Mont Caro és un referent dels ports de muntanya ciclistes del nostre país, i són uns quants els que em trobo remuntant-lo a cop de pedal.

En molt poca estona, i per poca estona em refereixo a 5', el que era una vegetació basada en oliveres i algun pi, dóna pas a una geologia i flora completament diferent del que anàvem veient fins ara, i sembla que hàgim canviat de país: per resumir-ho, diria que el Mont Caro és una mescla de Montserrat, Menorca i el Montseny, aquest últim per la semblança com a atalaia solitària envers el mar.



Seguim pujant, fins que ens desviem a mà esquerra, i és en aquest punt que la carretera encara s'estreny més, i va creuant a costat i costat de la carena, fina arribar a una última corba, que és el punt final transitable, i que es troba a uns escassos 50 m del cim.

Les vistes, més que aèries, diria que són com si estiguéssim sobrevolant la comarca amb una avioneta, tant perquè ens trobem per damunt dels núvols, com perquè a sota nostra, i en tota la seva immensitat, es troba l'ampli i majestuós Delta de l'Ebre.

He decidit fer nit a la penúltima corba, i tot just quan he aparcat la Cargoling, i he tret taula i cadires per fer una cervesa de final de ruta mentre preparo els indrets que visitaré l'endemà, me'n adono que no estic sol: una família de tres cabres salvatges m'observen a escassos metres, mentre van rossegant els pocs brots verds que sorgeixen entre el rocam del cim.





De seguida els núvols comencen a agafar consistència i van pujant des de la plana fins al cim, però no puc deixar de pensar en com serà la sortida del sol, ja que ho farà per darrere de Menorca, i precisament això és el que espero veure. Així que ja que estem a 5 graus i està tot tapat, entro a la Cargoling, obro la cuina i començo a fer el sopar. Just quan em disposo a anar a dalt per dormir, aparto un moment la mirada del llibre i per sorpresa meva, ja no hi veig boira, així que m'acosto a la finestra, i la vista que es veu és gairebé irreal...: tot el Delta de l'Ebre a la llum de la lluna, amb petites guspiretes de llum marcant els nuclis habitats que ressegueixen el riu, que van des de Tortosa, a Deltebre passant per Amposta, units pels amplis meandres que fa el riu abans d'arribar a la seva desembocadura. Amb aquesta imatge pujo al llit del sostre per dins la Camper, i vaig a dormir.

Al matí com ja és habitual en totes les rutes que faig, el despertador em sona a les 6 per veure la sortida de sol trenta minuts més tard. Poso la cafetera al foc, i quan comença a borbollejar, l'interior de la camper s'omple d'aquesta aroma que a aquestes hores és vida. Ja amb la tassa plena i ben tapat, ja que aquesta nit tot i dormir a 25 graus a l'interior, a fora el termòmetre ha baixat per sota dels zero , enfilo uns metres el pendent rocós, i just en aquest moment comença a despuntar el sol per darrere d'un horitzó trencat, en el que es pot reconèixer a ull nu una costa allargada i suau, banyada per la llum instants abans que nosaltres: és Menorca!



No podia haver començat millor el dia, així que començo a desfer la carretera, camí ja del Delta de l'Ebre, parant a Deltebre a buscar peix de la zona per dinar. Em dirigeixo cap a la Punta del Fangar, un dels indrets més característics amb el conegut far que el vigila des del final de la llengua de sorra, ben bé com si estigués al bell mig del desert. El Delta que he vist des de Dalt del Mont Caro, clar i definit, és impossible de percebre, fins i tot un cop hem passat Deltebre, però si que hi ha un canvi en la carretera, que ara és rural, estreta i completament recte, i que transcorre entre camps d'arròs infinits, que si bé en una època com ara és del tot àrid, quan ja verdegen els camps plens d'aigua, són autèntics miralls del cel fins on ens arriba la vista.






Arribo ja al final de la carretera, al costat d'un restaurant entre setmana tancat, on trobem uns plafons informatius, i un espigó que encercla la construcció que, de no ser per ell, faria ja anys que hauria deixat d'existir. Antigament recordo quan de petit havia accedit amb els pares i en tot terreny fins a sota el far mateix, per les dunes i arran de l'aigua. Ara per sort està prohibit, i només es pot circular a peu o en bicicleta per una llengua de sorra que arriba fins al mirador de fusta que ja no està operatiu, i més endavant al far, o pel costat de l'aigua. He decidit fer aquesta ruta amb bici, així que com que la sorra és força tova, decideixo pedalar per la zona humida on arriben les suaus onades. La sensació, és d'estar fent una costa africana completament erma i deshabitada, lluny de qualsevol nucli habitat i de cap rastre de civilització, Em trobo, o aquesta és la sensació, al mig del no res. Quan es comença a endevinar el far, aquest apareix enmig de miratges, talment com si estigués enmig de l'aigua, però el veig poca estona, ja que en aquest moment arribo a l'alçada de les dunes més altes, potser d'uns sis metres d'alçada, i que neixen, o moren, ben bé allà on les onades deixen d'existir.



Passat aquest petit desert de dunes, que és qüestió d'uns 200 metres, surt el far de nou davant meu, i és aquí on el fil-ferro que delimita la zona prohibida de pas, la qual és una àrea de cria d'aus, entra cap endins i ens permet arribar al far a través d'unes petites dunes. El far és solitari, místic i espectacular en si gràcies al lloc que es troba i a la seva senzillesa. És un bon lloc per asseu-res a la sorra descalç, i notar-la entre els dits. Us asseguro que us farà sentir com si estiguéssiu en un país llunyà.

Per la tornada, decideixo emprendre el camí de interior, senyalitzat també pel fil que ens delimitava l'anterior camí, i que ens condueix primer fins a l'antic mirador de la Punta del Fangar, que ara està tancat a causa del seu mal estat, i més endavant, a una zona de dunes que ens transporta de nou fins al punt de sortida.



Després de passejar una mica per la platja, decideixo començar a fer via cap a la Punta de la Banya, que és l'oposada de la que ens trobem ara, i buscar-hi un lloc per dinar, ja que amb la ruta se m'ha fet ja el migdia. La punta de la Banya, està molt més fresada que la del Fangar, i de fet, tot just deixar la carretera, ens endinsem amb la Cargoling per la platja, per una autopista de sorra que s'ha creat a força de passar-hi, però que no deixa de ser una platja. Al cap d'un moment trobo una àrea per aparcar, i tot just deixar-la enrere, aparco ben a prop de l'aigua, pujo el sostre, poso la paella al foc de la cuina, i trec de la nevera el peix i marisc que he comprat, D.O. d'aquesta preciosa terra, tant bonica com fràgil, i que hauríem de cuidar molt més del que ho fem.

Com que fa calor de la bona, i sembla més estiu que inici de primavera, trec la taula auxiliar i la cadira de càmping de darrere el maleter, i faig un aperitiu am una cervesa ben fresca i una mica de formatge d'ovella, sota l'atenta mirada de mitja dotzena de gavines, que la flaira del peix que acabo de cuinar ha fet agrupar al damunt de la Cargoling.

Després d'aquest àpat, em disposo a fer una bona migdiada, així que pujo des de l'interior de la camper al llit del sostre, obro les finestres perquè corri la brisa que arriba de mar enllà, i amb aquesta visió em quedo adormit.

Quan em desperto, el primer que noto és la salinitat en l'ambient que em recorda l'indret on estic, i al treure el cap per la finestra, veig que al meu voltant i arreu del litoral s'hi han aplegat dotzenes de kitesurfistes, que omplen el cel amb veles de tots colors, i que van i vénen en direcció Sant Carles de la Ràpita, que el tenim just al davant. Falta una hora i mitja per la posta de sol, així que decideixo continuar. De fet, la punta de la Banya és just un dels extrems del Delta de l'Ebre, i on estic ara concretament és la platja del Trabucador: una estreta i llarga llengua de sorra que penetra dins del mar, deu fer uns 100 metres d'ample en algun punt, i el camí fressat que transcorre pel bell mig, serveix de conexió amb les salines que hi ha més endavant, i a l'entrada de les quals ens trobem una esplanada que ens serveix d'aparcament, i que és el punt més allunyat on es pot arribar amb vehicle. Val la pena recórrer a trencar d'onades i descalç un bon tros, ja que segurament segons el dia i l'hora no ens trobarem a ningú.



Un dels millors moments que es viuen anant amb una Cargoling és la posta de sol, ja que et permet fer-ho des de llocs increïbles, i per aquesta posta, ja fa dies que tinc al cap on i com, així que de tornada cap a la platja del Trabucador, aparco en un lateral de la pista damunt la sorra tova, m'arremango els pantalons curts tant amunt com puc, i entro dins l'aigua per la part interna del Delta que com sabeu, tarda molts i molts metres a cobrir. Dit i fet, i a 45 minuts de l'hora de la posta de sol, començo a endinsar-me aigua endins, i a 200 metres de la costa m'aturo. La sensació, la vista i el silenci que hi ha només trencat per les onades que em mullen més amunt del que preveia, és impressionant, i em quedo atònit donant-me compte que la posta que veuré des d'aquest punt serà molt més intensa del que el meu jo més optimista podria haver imaginat.



De mica en mica, to a to i onada a onada el cel es comença a vestir de roig i foc; miri on miri només es veu aigua. A l'horitzó, la fina capa de llengua de sorra amb la Cargoling que separa el blau del mar del blau del cel, i enrere, on hi ha la posta, i per darrere del Mont Caro on fa 24 hores que estava, el sol comença a acostar-se a la serralada rocosa, fins que la toca i en breus instants desapareix fent que, sota d'on estava fa uns instants, Sant Carles de la Ràpita comenci a pampalluguejar amb els llums dels fanals i les cases que es comencen a encendre.



Després d'uns moments tant màgics, ja només em queda acabar de desfer la platja del trabucador, i estacionar a l'àrea d'aparcament de la urbanització Eucaliptus, ubicada a la mateixa sorra de la platja, amb arbres que ens protegiran del freqüent ambient ventós del Delta, i de la calor a l'estiu.

La nit en aquest indret és tranquil·la i plàcida, acompanyada pels cants dels tòtils, i la brisa que arriba directe del mar.

Com no pot ser d'una altra forma, em sona el despertador quan encara és negra nit, i així que obro els ulls, baixo a baix, plego el sostre, i torno a anar fins a la platja del trabucador. Un cop aquí m'endinso per la sorra aquest cop en direcció a mar obert tant com puc, tenint en compte el pes de la Camper, i allà aparco. Cafetera al foc, roba d'abric, i en uns instants tassa de cafè recent fet en mà i encara embolcallat per l'aroma que ha omplert la Cargoling, m'obro pas per les baixes dunes esculpides pel vent fins a trenc d'aigua, i l'horitzó, trencat només per les onades més costerudes, comença a desvestir-se de nit per començar a colorejar-se, ensenyant-nos subtilment el punt per on sortirà el sol.



Molts moments sembla que hagi de treure el nas, i quan menys m'ho espero i sense previ avís, un intens i tímid punt de llum apareix per darrere del mar, i a poc a poc comença a traçar un camí de claror fins al punt on estic. En breus hores, he vist pondre's i tornar a sortir el sol en dos llocs espectaculars que retindré a la meva ment durant molt de temps.



El dia que se'ns presenta, recomano dedicar-lo a visitar els aiguamolls, i tota la zona destinada a l'observació d'aus. En el meu cas, i després de fer un bon esmorzar, visito aquests espais, i em dirigeixo en direcció cap a casa, ja que la meva idea és parar al Parc Natural del Garraf, i dinar allà, però hi ha tants llocs com idees tingueu, així que els plans per l'últim dia us els deixo a la vostra imaginació.



Com sempre, només em queda recordar-vos que si voleu viure una aventura com aquesta, podeu llogar la vostra pròpia Camper a Cargoling, i viure una experiència que recordareu durat molt i molt de temps.


Cap comentari: