7 d’abr. 2019

El Mont Caro i el Delta de l'Ebre en Camper.



Sovint acostumem a pensar que els grans indrets, aquells que surten a les revistes i a comptes d'instagramers de viatges, es troben a milers i milers de quilòmetres. No obstant això, amb la següent ruta, us ensenyarem que en escassos quilòmetres quadrats, hi caben dunes, cims des d'on albirar Menorca, flamencs, crestes escarpades amb cabres i fars que lluiten per no ser devorats pel mar, resistint els embats del temps en tots els sentits d'aquesta paraula: benvinguts al Mont Caro i el Delta de l'Ebre!

Surto de la central de Cargoling, del Poblenou a Barcelona, i decideixo anar per nacional fins al Delta de l'Ebre, ja que la carretera passa per les terres de Sant Vicenç del Horts i Vilafranca del Penedès, i em ve de gust recórrer les llargues rectes flanquejades per inabastables camps de vinyes, per després donar pas al litoral Tarragoní. La diferència d'estona respecte a l'autopista, és d'uns 30' amb sort.

Just quan estem a punt d'arribar al Delta de l'Ebre, la carretera ens desvia i passem d'anar paral·lels a la costa, per enfilar recte cap al nord, en direcció a la gran serralada que domina tota la zona i presideix els Ports de Beseit: el Mont Caro.

La carretera és una llarga recta que comença a guanyar altitud suaument creuant camps i camps d'oliveres, i de cop i volta, just havent creuat un pont que ens fa superar una torrentera seca, la carretera, o més aviat el camí asfaltat de muntanya, comença a revirar-se, i a indicar cada quilòmetre que anem assolint, ja que el Mont Caro és un referent dels ports de muntanya ciclistes del nostre país, i són uns quants els que em trobo remuntant-lo a cop de pedal.

En molt poca estona, i per poca estona em refereixo a 5', el que era una vegetació basada en oliveres i algun pi, dóna pas a una geologia i flora completament diferent del que anàvem veient fins ara, i sembla que hàgim canviat de país: per resumir-ho, diria que el Mont Caro és una mescla de Montserrat, Menorca i el Montseny, aquest últim per la semblança com a atalaia solitària envers el mar.



Seguim pujant, fins que ens desviem a mà esquerra, i és en aquest punt que la carretera encara s'estreny més, i va creuant a costat i costat de la carena, fina arribar a una última corba, que és el punt final transitable, i que es troba a uns escassos 50 m del cim.

Les vistes, més que aèries, diria que són com si estiguéssim sobrevolant la comarca amb una avioneta, tant perquè ens trobem per damunt dels núvols, com perquè a sota nostra, i en tota la seva immensitat, es troba l'ampli i majestuós Delta de l'Ebre.

He decidit fer nit a la penúltima corba, i tot just quan he aparcat la Cargoling, i he tret taula i cadires per fer una cervesa de final de ruta mentre preparo els indrets que visitaré l'endemà, me'n adono que no estic sol: una família de tres cabres salvatges m'observen a escassos metres, mentre van rossegant els pocs brots verds que sorgeixen entre el rocam del cim.





De seguida els núvols comencen a agafar consistència i van pujant des de la plana fins al cim, però no puc deixar de pensar en com serà la sortida del sol, ja que ho farà per darrere de Menorca, i precisament això és el que espero veure. Així que ja que estem a 5 graus i està tot tapat, entro a la Cargoling, obro la cuina i començo a fer el sopar. Just quan em disposo a anar a dalt per dormir, aparto un moment la mirada del llibre i per sorpresa meva, ja no hi veig boira, així que m'acosto a la finestra, i la vista que es veu és gairebé irreal...: tot el Delta de l'Ebre a la llum de la lluna, amb petites guspiretes de llum marcant els nuclis habitats que ressegueixen el riu, que van des de Tortosa, a Deltebre passant per Amposta, units pels amplis meandres que fa el riu abans d'arribar a la seva desembocadura. Amb aquesta imatge pujo al llit del sostre per dins la Camper, i vaig a dormir.

Al matí com ja és habitual en totes les rutes que faig, el despertador em sona a les 6 per veure la sortida de sol trenta minuts més tard. Poso la cafetera al foc, i quan comença a borbollejar, l'interior de la camper s'omple d'aquesta aroma que a aquestes hores és vida. Ja amb la tassa plena i ben tapat, ja que aquesta nit tot i dormir a 25 graus a l'interior, a fora el termòmetre ha baixat per sota dels zero , enfilo uns metres el pendent rocós, i just en aquest moment comença a despuntar el sol per darrere d'un horitzó trencat, en el que es pot reconèixer a ull nu una costa allargada i suau, banyada per la llum instants abans que nosaltres: és Menorca!



No podia haver començat millor el dia, així que començo a desfer la carretera, camí ja del Delta de l'Ebre, parant a Deltebre a buscar peix de la zona per dinar. Em dirigeixo cap a la Punta del Fangar, un dels indrets més característics amb el conegut far que el vigila des del final de la llengua de sorra, ben bé com si estigués al bell mig del desert. El Delta que he vist des de Dalt del Mont Caro, clar i definit, és impossible de percebre, fins i tot un cop hem passat Deltebre, però si que hi ha un canvi en la carretera, que ara és rural, estreta i completament recte, i que transcorre entre camps d'arròs infinits, que si bé en una època com ara és del tot àrid, quan ja verdegen els camps plens d'aigua, són autèntics miralls del cel fins on ens arriba la vista.






Arribo ja al final de la carretera, al costat d'un restaurant entre setmana tancat, on trobem uns plafons informatius, i un espigó que encercla la construcció que, de no ser per ell, faria ja anys que hauria deixat d'existir. Antigament recordo quan de petit havia accedit amb els pares i en tot terreny fins a sota el far mateix, per les dunes i arran de l'aigua. Ara per sort està prohibit, i només es pot circular a peu o en bicicleta per una llengua de sorra que arriba fins al mirador de fusta que ja no està operatiu, i més endavant al far, o pel costat de l'aigua. He decidit fer aquesta ruta amb bici, així que com que la sorra és força tova, decideixo pedalar per la zona humida on arriben les suaus onades. La sensació, és d'estar fent una costa africana completament erma i deshabitada, lluny de qualsevol nucli habitat i de cap rastre de civilització, Em trobo, o aquesta és la sensació, al mig del no res. Quan es comença a endevinar el far, aquest apareix enmig de miratges, talment com si estigués enmig de l'aigua, però el veig poca estona, ja que en aquest moment arribo a l'alçada de les dunes més altes, potser d'uns sis metres d'alçada, i que neixen, o moren, ben bé allà on les onades deixen d'existir.



Passat aquest petit desert de dunes, que és qüestió d'uns 200 metres, surt el far de nou davant meu, i és aquí on el fil-ferro que delimita la zona prohibida de pas, la qual és una àrea de cria d'aus, entra cap endins i ens permet arribar al far a través d'unes petites dunes. El far és solitari, místic i espectacular en si gràcies al lloc que es troba i a la seva senzillesa. És un bon lloc per asseu-res a la sorra descalç, i notar-la entre els dits. Us asseguro que us farà sentir com si estiguéssiu en un país llunyà.

Per la tornada, decideixo emprendre el camí de interior, senyalitzat també pel fil que ens delimitava l'anterior camí, i que ens condueix primer fins a l'antic mirador de la Punta del Fangar, que ara està tancat a causa del seu mal estat, i més endavant, a una zona de dunes que ens transporta de nou fins al punt de sortida.



Després de passejar una mica per la platja, decideixo començar a fer via cap a la Punta de la Banya, que és l'oposada de la que ens trobem ara, i buscar-hi un lloc per dinar, ja que amb la ruta se m'ha fet ja el migdia. La punta de la Banya, està molt més fresada que la del Fangar, i de fet, tot just deixar la carretera, ens endinsem amb la Cargoling per la platja, per una autopista de sorra que s'ha creat a força de passar-hi, però que no deixa de ser una platja. Al cap d'un moment trobo una àrea per aparcar, i tot just deixar-la enrere, aparco ben a prop de l'aigua, pujo el sostre, poso la paella al foc de la cuina, i trec de la nevera el peix i marisc que he comprat, D.O. d'aquesta preciosa terra, tant bonica com fràgil, i que hauríem de cuidar molt més del que ho fem.

Com que fa calor de la bona, i sembla més estiu que inici de primavera, trec la taula auxiliar i la cadira de càmping de darrere el maleter, i faig un aperitiu am una cervesa ben fresca i una mica de formatge d'ovella, sota l'atenta mirada de mitja dotzena de gavines, que la flaira del peix que acabo de cuinar ha fet agrupar al damunt de la Cargoling.

Després d'aquest àpat, em disposo a fer una bona migdiada, així que pujo des de l'interior de la camper al llit del sostre, obro les finestres perquè corri la brisa que arriba de mar enllà, i amb aquesta visió em quedo adormit.

Quan em desperto, el primer que noto és la salinitat en l'ambient que em recorda l'indret on estic, i al treure el cap per la finestra, veig que al meu voltant i arreu del litoral s'hi han aplegat dotzenes de kitesurfistes, que omplen el cel amb veles de tots colors, i que van i vénen en direcció Sant Carles de la Ràpita, que el tenim just al davant. Falta una hora i mitja per la posta de sol, així que decideixo continuar. De fet, la punta de la Banya és just un dels extrems del Delta de l'Ebre, i on estic ara concretament és la platja del Trabucador: una estreta i llarga llengua de sorra que penetra dins del mar, deu fer uns 100 metres d'ample en algun punt, i el camí fressat que transcorre pel bell mig, serveix de conexió amb les salines que hi ha més endavant, i a l'entrada de les quals ens trobem una esplanada que ens serveix d'aparcament, i que és el punt més allunyat on es pot arribar amb vehicle. Val la pena recórrer a trencar d'onades i descalç un bon tros, ja que segurament segons el dia i l'hora no ens trobarem a ningú.



Un dels millors moments que es viuen anant amb una Cargoling és la posta de sol, ja que et permet fer-ho des de llocs increïbles, i per aquesta posta, ja fa dies que tinc al cap on i com, així que de tornada cap a la platja del Trabucador, aparco en un lateral de la pista damunt la sorra tova, m'arremango els pantalons curts tant amunt com puc, i entro dins l'aigua per la part interna del Delta que com sabeu, tarda molts i molts metres a cobrir. Dit i fet, i a 45 minuts de l'hora de la posta de sol, començo a endinsar-me aigua endins, i a 200 metres de la costa m'aturo. La sensació, la vista i el silenci que hi ha només trencat per les onades que em mullen més amunt del que preveia, és impressionant, i em quedo atònit donant-me compte que la posta que veuré des d'aquest punt serà molt més intensa del que el meu jo més optimista podria haver imaginat.



De mica en mica, to a to i onada a onada el cel es comença a vestir de roig i foc; miri on miri només es veu aigua. A l'horitzó, la fina capa de llengua de sorra amb la Cargoling que separa el blau del mar del blau del cel, i enrere, on hi ha la posta, i per darrere del Mont Caro on fa 24 hores que estava, el sol comença a acostar-se a la serralada rocosa, fins que la toca i en breus instants desapareix fent que, sota d'on estava fa uns instants, Sant Carles de la Ràpita comenci a pampalluguejar amb els llums dels fanals i les cases que es comencen a encendre.



Després d'uns moments tant màgics, ja només em queda acabar de desfer la platja del trabucador, i estacionar a l'àrea d'aparcament de la urbanització Eucaliptus, ubicada a la mateixa sorra de la platja, amb arbres que ens protegiran del freqüent ambient ventós del Delta, i de la calor a l'estiu.

La nit en aquest indret és tranquil·la i plàcida, acompanyada pels cants dels tòtils, i la brisa que arriba directe del mar.

Com no pot ser d'una altra forma, em sona el despertador quan encara és negra nit, i així que obro els ulls, baixo a baix, plego el sostre, i torno a anar fins a la platja del trabucador. Un cop aquí m'endinso per la sorra aquest cop en direcció a mar obert tant com puc, tenint en compte el pes de la Camper, i allà aparco. Cafetera al foc, roba d'abric, i en uns instants tassa de cafè recent fet en mà i encara embolcallat per l'aroma que ha omplert la Cargoling, m'obro pas per les baixes dunes esculpides pel vent fins a trenc d'aigua, i l'horitzó, trencat només per les onades més costerudes, comença a desvestir-se de nit per començar a colorejar-se, ensenyant-nos subtilment el punt per on sortirà el sol.



Molts moments sembla que hagi de treure el nas, i quan menys m'ho espero i sense previ avís, un intens i tímid punt de llum apareix per darrere del mar, i a poc a poc comença a traçar un camí de claror fins al punt on estic. En breus hores, he vist pondre's i tornar a sortir el sol en dos llocs espectaculars que retindré a la meva ment durant molt de temps.



El dia que se'ns presenta, recomano dedicar-lo a visitar els aiguamolls, i tota la zona destinada a l'observació d'aus. En el meu cas, i després de fer un bon esmorzar, visito aquests espais, i em dirigeixo en direcció cap a casa, ja que la meva idea és parar al Parc Natural del Garraf, i dinar allà, però hi ha tants llocs com idees tingueu, així que els plans per l'últim dia us els deixo a la vostra imaginació.



Com sempre, només em queda recordar-vos que si voleu viure una aventura com aquesta, podeu llogar la vostra pròpia Camper a Cargoling, i viure una experiència que recordareu durat molt i molt de temps.


29 de març 2019

El Montsec i el Congost de Mont-rebei en Camper: dormint a vista d'ocell.



El Montsec és, entre moltes altres coses, una terra de contrasts, en què només arribar-hi ja és tot un plaer en aquesta època, ja que creuem ben bé pel mig les llargues extensions de fruiters de la zona de Balaguer.

Arribem amb la nostra Camper de Cargoling al poble d'Àger, que ens dóna la benvinguda a la serralada del Montsec, alçant-se majestuosa just al seu darrere. Terra de vols, tant de rapinyaires com d'aficionats al parapent i altres disciplines, que fan que sigui estrany alçar la vista i no veure experts d'aquestes disciplines planejant des dels cims on pretenem arribar.

Per enfilar precisament cap aquests vorals, agafarem la sinuosa i estreta carretera que passa per l'observatori, en direcció el Coll d'Ares. Guanyem alçada molt ràpidament, i en molt poca estona deixem enrere la zona boscosa i passem ja a la part més escarpada i abrupte, fins que al cap de poc l'itinerari ens situa al mateix Coll d'Ares. Un cop aquí, la carretera segueix per baixar cap al vessant Nord de la serralada, però nosaltres agafarem el trencall de terra que surt a mà dreta.



És una pista en molt bon estat, i d'amplada més que acceptable, que ens condueix per unes balconades naturals penjades al buit amb unes vistes tant enormes com vertiginoses. Val la pena parar en algun d'aquests punts per parar i agafar aire, ja que portem una bona estona al cotxe si hem sortit de la base de Cargoling a Barcelona.

Deixem enrere aquests tallats i prosseguim la ruta per la pista fins que, després de vorejar el que ens sembla a primer cop d'ull un dels turons més significatius de la carena, arribem al cim de Sant Alís, i és en aquest indret que se'ns presenta mitja Catalunya als nostres peus, tan enllà com la vista ens arribi. En el nostre cas hi hem arribat a mitja tarda, així que decidim treure la taula i les cadires de la Cargoling, i berenar encara sense creure com pot ser que no hàgim visitat un dels millors miradors de Catalunya fins aquest moment.



És un cim que es caracteritza per ser un xic ventós, no obstant això, no ha estat el nostre cas, i ens permet preparar-nos per viure una de les millor postes de sol que haurem vist en anys. Abrigats, amb els peus arran del penya-segat, i pensant en com i per on se'n anirà el sol de mica en mica van canviant les tonalitats, i tal com suposàvem, els núvols de mitja alçada que tenim gairebé a la nostra alçada des d'on estem fins al Cadí cap al nord-est, i cap al sud plana de Lleida enllà, es comencen a tenyir d'un roig intens a mesura que el sol comença a banyar-los per sota les seves panxes, i per uns moments, tot el cel contrasta amb la intensa nevada que està caient a les muntanyes de Tavascan, al nord d'on estem nosaltres, i on fa 15 dies que estàvem fent nit.

Les ombres de Sant Alís es projecten carena enllà, i de mica en mica, tot torna a agafar el to lilós dels vespres, però no ens sap pas greu, ja que com molts de vosaltres sabeu, estem en un dels millors llocs d'Europa per poder observar les estrelles, així que, pugem el sostre de la camper, ens abriguem, trèiem una manta, i mentre fem el sopar a la cuina, comencen a aparèixer les primeres llums tintinejants, en un cel que no tardarà a quedar tot espurnejat d'horitzó a horitzó.



Si una cosa us assegurem és que us costarà, per bé que s'hi estigui a dins, entrar a la furgoneta i renunciar a un crepuscle com el que tenim al capdamunt, i que ens envolta 360 graus.

Com no, ens sona el despertador 30' abans de la sortida de sol, i es que és, precisament 15' abans que surti el sol, quan el cel presenta les millors tonalitats. Així que en 5' ja ens hem vestit, abrigat, i en 5' més hem preparat un cafè, que omple la Cargoling d'un aroma que si a casa ja ens fa revifar, en un indret així, us asseguro que no té preu.

Tassa en mà, i ben tapats, respirem fons l'aire fresc del matí, i ens deixem portar per la vista que va apareixent de la mà de les primeres clarors, i al cap d'una estona dels primers rajos de sol, i en qüestió de moments tota la serralada queda banyada per les llums més primerenques, mentre a baix a la vall, encara podem veure les llums dels fanals i de les cases més matineres, i com es comencen a albirar les columnes de fum des de les xemeneies de les llars de foc que no han deixat d'escalfar les cases durant tota la nit.

Ja carregats d'energia, i amb un bon esmorzar a les panxes, desfem el camí del dia anterior per la pista de terra, i en arribar altre cop al coll, continuem la carretera que vam deixar, i que surt a mà dreta. És una carretera que baixa suaument pel vessant nord de la serralada del Montsec, ara amb corbes suaus, ara amb corbes  més tancades, i caracteritzada pels arbres que creixen arran de l'asfalt, les branques dels quals de vegades entren fins a mitja calçada, i li atorguen un caire especial, entre abandonada i bucòlica, que de nit té un to fantasmagòric i intens. No obstant això, la vegetació dels vorals no presenta cap dificultat per circular, i en poca estona arribem a la carretera principal, que en ocasions sembla més una pista de terra en bon estat, i que ens fa arribar fins a la guixeta d'entrada a l'aparcament del Congost de Mont-rebei.



Als caps de setmana s'ha de pagar un preu de 5€, però cal fer-ho, ja que està prohibit aparcar a la carretera, i el poble més proper està lluny.

Segur que heu vist vistes del Congost de Mont-rebei, i us haig de dir que qualsevol de les fotos mentals que us hàgiu fet del congost, queda eclipsada per la realitat. És un lloc molt concorregut, i per poc que pugueu, us aconsello fer aquesta ruta entre setmana, o si més no, aquesta excursió, emprendre-la a primeríssima hora del matí, no per la durada, que amb fotografies i tot és de 1'5h d'anada i el mateix de tornada, sinó per la massificació del recorregut.

Excursió no apte per persones amb vertigen, ja que és, literalment, un sender excavat en parets de roca completament verticals, i que sovint, des de l'aigua que les banyen fins al seu colofó, arriben a 500m d'alçada! Així doncs, i també per poder admirar aquest gran accident geogràfic, cal fer-la gaudint de cada pas i sense presses, i només així podrem admirar els seus ponts penjants, el to turquesa de les seves aigües, i un caminet digne del Senyor dels Anells.



Un cop arribats a l'aparcament de nou, ja s'ha fet l'hora de dinar, ja que com us he comentat, val la pena aturar-se pel camí a gaudir dels paratges, així que trèiem de nou la taula i les cadires, i ens disposem a fer un dinar més que merescut.

En el meu cas, no he fet una segona nit per timmings d'agenda, però aquesta segur que no serà la vostra situació, i aquesta terra ens presenta una infinitat d'opcions per conèixer-la, i pels més atrevits i atrevides, com no, heu de provar el vol en parapent doble, i saltar dels cims on hem fet nit, i aterrem a les rodalies d'Àger.



Com sempre, us recomanem viure l'experiència de viatjar en camper, i us animem a donar el pas i llogar-ne una. podeu fer-ho al següent link: Cargoling.


17 de març 2019

Tavascan en Camper, estació d'alta muntanya



Quan amb la nostre camper de Cargoling passat Llavorsí girem a mà esquerra i ens endinsem al llarg de la Vall de Cardós, ja hi ha un canvi evident i notori en les peculiaritats dels poblets repartits al llarg de la carretera, a un costat i l'altre d'aquesta, i en moltes ocasions creuant pel bell mig, però, quan superem el pendent per assolir el capdamunt de la presa de Tavascan, la vall canvia de nou, i és aquí on comença la Vall de Tavascan, un petit reducte d'alta muntanya, i diem petit per la sensació que tenim quan l'humil i acollidora població ens rep, encasellada pels vessants de les muntanyes que l'envolten, però el terme municipal de Tavascan és enorme, i abraça el domini més important del Parc Natural de l'Alt Pirineu.

És precisament aquí, al final de la zig-zaguejant carretera i un cop deixat enrere el petit i bucòlic poblat de Quanca, que ens trobem amb l'Estació d'Alta Muntanya de Tavascan.

L'estació de Tavascan és diferent de qualsevol altra que hàgim vist, i és que el seu propi nom la descriu: Estació d'Alta Muntanya. Es tracta d'una estació encarada a nord, fet que li proporciona una neu esplèndida, i ubicada just als peus de la vall que ha excavat el Torrent de Mascarida.




Tenim només un remuntador, i això en molts casos podria ser un tret negatiu, però no en aquest cas, i es que un cop arribem a la cota màxima, gaudim d'un immens domini de fora pista sense necessitat de foquejar i per tots els nivells. I en cas que ens posem a foquejar o raquetejar, en menys de 20 minuts estarem a la carena que ens brinda altres dominis, com la de l'estany de Mascarida pel pas de l'ós.

L'altre gran pilar és l'esquí de fons, amb llargs recorreguts que són balconades al cim de Tavascan i La Pica d'Estats, en paratges naturals verges que només hi podem accedir d'aquesta manera. És habitual trobar sempre gent a peu de pistes i pels circuits habilitats, aprenent i practicant de la mà dels professors d'esquí de l'estació. Cal fer èmfasi en el personal de pistes, tècnics, monitors, personal del refugi...et fan sentir com a casa, i des del primer moment tens la sensació de portar pujant a l'estació tota la vida.

Així doncs, a l'hivern podem gaudir de l'esquí alpí, l'esquí de fons, l'splitboard, el freeride, l'esquí de muntanya, raquetes, i els més petits de la part lúdica a peu de pistes. I a l'estiu, la vall és un autèntic paradís pels amants del trail-running, el senderisme i la btt. L'observació de fauna i flora al llarg de les 4 estacions, és alhora, i combinada amb les activitats d'outdoor, un gran reclam d'aquestes contrades.




Una excursió curta, assequible, però realment encantdora és remuntar el Torrent de Mascarida amb raquetes fins arribar a l'estany que en duu el mateix nom, i a les pletes superiors. Ens trobem molt a prop de l'estació d'esquí, i alhora enimg del no res, cims fins a l'horitzó, i un gran estany d'origen glacial als nostres peus.




Sigui quina sigui l'època, el que és segur és que sembla una vall feta a mesura per anar en Camper, i nosaltres ho fem, com ja sabeu sempre de la mà de Cargoling. Tenim múltiples i espectaculars miradors per a poder fer nit, i els cel del que podem gaudir són dels millors que veurem a Catalunya, ja que la contaminació lumínica és gairebé nula, o nula en molts casos. A l'hivern recomanem tres llocs per fer nit amb la nostra furgoneta: com a espectacular, el mirador del Castell de Tavascan, just al capdamunt del poble. Com a pràctic, a peu de pistes, ja que si necessitem res, el Refugi de la Pleta del Prat ens ho pot proporcionar. I com a còmode, al mateix poble de Tavascan, on trobarem un gran aparcament, una petita botiga de queviures, i l'hotel Llac de Cardós, on tenen una sala amb llar de foc que segur que si estem en ple hivern, visitarem en algun moment.




Només ens queda comentar-vos que si pugeu a l'estació amb una Cargoling, gaudireu de molts avantatges i descomptes, així que ja no teniu excusa per viure una aventura blanca abans que s'acabi la neu!

SALUT I CAMES

7 de gen. 2019

La ruta blanca: Vallter 2000, Masella i Port del Comte



Tenim al davant una ruta per algunes de les carreteres més boniques de Catalunya, que alhora uniran tres estacions d'esquí: Vallter 2000, Masella i Port del Comte. Aquesta petita travessa la farem amb una Ford Transit Custom de Cargoling, de quatre places, dos llits dobles, cuina i nevera amb congelador.

Hem escollit aquestes tres estacions ja que tot i la seva proximitat, són completament diferents.

Sortim de Barcelona i agafem la C-17, que ja no la deixarem fins a arribar a Ripoll, on haurem de torçar a la dreta seguint les indicacions de Sant Joan de les Abadesses i Camprodon, i continuar fins Setcases i un cop allà fins al final de la carretera. L'arribada a Vallter 2000 és espectacular, quan hàgim arribat al punt final de la carretera, el comptaquilòmetres ens marcarà 150km depenent del punt de BCN d'on sortim, i podrem apreciar que les dues hores i escaig que es tarda en arribar a aquest punt, valen la pena. Ens trobem en una balconada des d'on es divisa gran part de l'extrem nord-est de Catalunya, amb unes vistes de la Costa Brava i el Golf de Roses privilegiades. Potser no és una estació amb un domini esquiable enorme, però les seves pistes són precioses, com la mítica del Xalet, que passa per l'antic i el nou refugi d'Ulldeter, entre boscos de pi negre i seguint el riu Ter des del seu naixement, o la Xemeneia, tant curta com espectacular.



Recomanem el següent: passar el dia esquiant, i quan tanquin el telecadira, anar a berenar al bar de les Marmotes, ubicat a més de 2500 metres i abraçat pel Gra de Fajol, el Bastiments i el Pic de la Dona, i  des d'allà estant mirar com s'esvaeixen les últimes llums per la Costa Brava. La baixada la farem en la penombra i pràcticament sols amb els pisters i el personal del bar segurament. Us assegurem que és una cloenda de dia immillorable, en una estació familiar i muntanyenca, amb un personal que et fa sentir com a casa i amb el forfet més econòmic del país.



Un cop canviats, desfarem la carretera fins a Ripoll, i enfilarem cap a Ribes de Freser, ja que ens disposem a fer nit a Masella. Particularment, preferim fer la carretera vella de la Collada de Toses a la nova, ja que està en bon estat, mai passa ningú i és més curta.

En el nostre cas em fet nit a una de les àrees habilitades de La Molina, però ja que esquiarem a Masella, allà hi podrem trobar llocs habilitats a dojo, tots els serveis, tindreu cobertura i 4G, i és una zona molt tranquil·la.
Anar a esquiar i despertar-te a peu de pistes no té preu. obrir els ulls, i omplir la Camper d'olor a cafè recent fet és una de les millors sensacions que podreu tenir al viatjar d'aquesta manera.



A Masella no li cal presentació, és una estació com poques, amb pistes molt peculiars i unes vistes de la plana ceretana que no poden es poden veure de cap altre lloc. Pugem fins a la meitat de l'estació just sota la Tossa, esquiem fins a la sortida del Jumbo, i cap a la cota màxima, a vista d'ocell! Aquest any Masella ha batut tots els rècords obrint pistes l'1 de novembre, i gràcies a les últimes reformes i novetats en els canons de neu que han instal·lat, s'asseguren una neu de gran qualitat i per primera vegada, 6 mesos d'esquí.



Com que hem començat a esquiar a les 9h, decidim parar al migdia, i fer una de les carreteres més boniques de la zona. Fem el túnel del Cadí, i pocs km després de la seva sortida, enfilem cap al Pedraforca, direcció Saldes i Gósol. La carretera és estreta i revirada, però preciosa, i en poca estona i de sobte, enmig d'una corba ens surt el gran colós just al nostre davant. Per moltes vegades que hi anem, sempre ens impressiona la seva imatge; és sens dubte, una de les muntanyes que tot amant de la natura i el senderisme ha de fer com a mínim un cop.



Passarem de llarg Gósol, i anirem cap a Josa del Cadí, poblet on pararem a dinar i que no poden deixar de visitar, en especial la seva església cosntruida al capdamunt d'un enorme arc de roca natural, que no veurem fins que no ens i acostem pel seu vessant nord. Reposem forces a la camper mentre dinem a l'aparcament habilitat, el qual és un prat de muntanya amb vistes al Cadí i al poble de Josa, i un cop estiguem refets i després d'una becaina dins la Transit Custom de Cargoling, ens posarem en marxa.



Continuarem per la carretera que ens porta cap a Tuixent, i es que la nostra darrera parada és Port del Comte, on farem nit. És una carretera de muntanya de llibre, i un cop passat el Coll de Port, de lluny, a la nostra dreta i al vessant oposat de la muntanya ja podrem veure tot el domini esquiable. A peu de pistes hi ha una zona habilitada per campers i caravanes, i també hi tindrem cobertura i internet.



Hem de dir que encara no havíem esquiat mai a Port del Comte, i ens ha sorprès gratament (i dir això es quedar-nos curts). És una estació diferent, amb unes pistes increïbles molt ben dissenyades, i unes pales vermelles enormes que baixen fent amples corbes fins a l'inici dels remuntadors, combinades, amb estretes pistes que entren i surten dels boscos de pins negres, talment com si fos un laberint.



La part alta és un altiplà, poc comú en pistes d'esquí, i que fa que mantingui sempre una identitat molt pròpia. Tot això sumat al fet que el preu del forfet és un dels millors del panorama català, fa que ens hàgim enamorat d'aquesta estació en la nostra primera visita. Recomanem dinar al bar que hi ha al sector del Sucre: bo, casolà, i amb la neu de les pistes a tocar dels peus.



En aquesta estació hem finalitzat la nostra ruta blanca de tres dies i dues nits. Per tornar a Barcelona marxarem passant per l'impressionant paratge de l'embassament de la Llosa del Cavall, i per la plana de Solsona amb el seu imponent castell coronant la població, i més tard,  si tenim sort, fins hi tot podrem veure pondre's el sol per darrere Montserrat, instants abans d'arribar ja al nostre destí i punt de sortida i arribada de les nostres aventures camperitzades: CARGOLING.



Vols llogar una Camper?








10 de des. 2018

Cargoling, patrocinador oficial del Muntanya i Meteo 2019


Fa dies ho vam anunciar per les xarxes socials, avui ho fem de forma oficial per aquí el blog, i és la presentació del nou patrocinador 2019 de Muntanya i Meteo: Cargoling, i amb ell la nova secció de rutes amb camper, on no només hi podreu trobar quines activitats fer arreu de les comarques on ens desplaçarem, sinó que també podreu gaudir dels trajectes per carreteres de muntanya, camins del Pirineu, o l'agricultura de la plana.



Són moltes les destinacions que tindrem, des de la Vall d'Aran fins a l'Empordà, i des de les fagedes del Montseny fins als gorgs de Sadernes entra altres. Tot això ho podrem fer gràcies a Cargoling, que ens cedirà els vehicles de la seva flota de Campers de lloguer, per a poder recórrer totes aquestes destinacions de la millor manera, i amb el vehicle més adequat per a cada ocasió: des de la petita Camper Nissan Evalia per visitar Siurana i la terra dels escaladors, a la Homeroad, una petita casa rodant, amb la que visitarem Benasque i part del Pirineu.



Si voleu provar l'experiència de viatjar en camper però us fa por fer el pas d'adquirir un vehicle, no us ho penseu dues vegades, escolliu un dels vehicles de la flota de Cargoling, i sortiu a la recerca d'aventures, amb la total llibertat que us aporta aquesta forma de viatjar.

Ens acompanyes en aquesta nova aventura?


23 de nov. 2018

Vallter 2000 inaugura demà temporada amb la millor neu del Pirineu




Aquesta està sent una tardor de llevantades, i Vallter 2000 se'n ha aprofitat i de quina manera, ja que obrirà les portes aquesta temporada 2018/19 demà dissabte 24, i tenint la millor neu dels Pirineus.

Ahir dijous Muntanya i Meteo vam pujar-hi per veure la sortida de sol des de les restes de l'antic refugi d'Ulldeter, per comprovar com es presentava aquesta obertura, i en quin estat trobaríem l'estació. Podeu jutjar vosaltres mateixos:












Ens espera un gran inici de temporada, amb un gran estat de la neu i pràcticament tot el domini esquiable obert. El preu del forfait no té rival, ja que pujar a esquiar amb aquestes gran condicions a Vallter 2000 ens costarà només 25€.